Per Andreu González Castro
(http://gonzalezcastro.bloc.cat)
El passat dia 28 va tenir lloc a Sant Andreu de la Barca la III Jornada d’Escriptors del Baix Llobregat, coorganitzada per l’ajuntament de la ciutat, el Fòrum Gaspar de Preses i el Consell Comarcal del Baix Llobregat. Novament el Centre Cultural Aigüestoses va acollir la cita, enguany sota el lema “Viure del conte al Baix Llobregat”, i de nou va oficiar com a mestre de cerimònies el poeta José Luis García Herrera, aquest cop acompanyat de Jordi Boladeras i Jesús Ballaz.
Ballaz, especialista en literatura infantil i juvenil (LIJ), va començar per definir les característiques del conte: brevetat, intensitat, un fil argumental sense dispersió i un final impactant. “Sense tensió”, va reblar, “un conte no és bo.” Quant a Boladeras, va aportar la precisió que, en l’àmbit francòfon, el conte ha de tenir menys de 20 pàgines; 20 o més fulls el converteixen en una nouvelle. També es va comparar el conte amb la fotografia i la novel·la amb una pel·lícula: la primera ha de vèncer el lector per KO, mentre que la segona es pot imposar per punts.
García Herrera havia començat provocant-los amb la percepció que el conte és un gènere de segona, un banc de proves propi d’escriptor novell i catapulta cap a la novel·la. Cap dels dos conferenciants no el va contradir. Ballaz, en una intervenció posterior, va detallar l’origen del conte: neix de forma oral i per això és curt. Aquests contes orals breus són el models quan es comença a escriure literatura per a nens. Aquest origen del conte lligat als nens el fa carregar amb un estigma de desprestigi i infantilització, un llast del qual encara no s’ha desprès, ja que quan el gènere arriba a la literatura adulta, ho fa com a farciment de revistes.
Pel que fa a la manera com l’autor tria les franges d’edat a què es dirigeix un conte, Ballaz va confessar que es tracta sobretot d’una convenció dels editors i que ell, quan escriu, no sap exactament a quin públic adreça l’obra. L’origen de la classificació cal situar-lo en una decisió de la col·lecció El Barco de Vapor de l’editorial SM, sobre la base del progrés de lectura i per facilitar la tria a pares i professors. Amb tot, va precisar que les convencions sovint trontollen: en va donar com a exemple el triomf de Harry Potter, l’èxit colossal d’un producte de mida desproporcionada (7 llibres de 500 pàgines cadascun). Ballaz també va refutar la idea que la LIJ fos més fàcil d’escriure que la literatura per a adults, perquè la canalla és un públic molt exigent: si els personatges no són potents, si el conte no manté l’interès, es rebutja l’obra sense miraments.
Boladeras va parlar de la cuina del conte tot fent referència a la necessitat d’una imatge potent com a ànima de cada peça. Cal estructurar els elements per traduir la idea, mantenir el ritme, etc. En aquest aspecte de cuina de l’escriptura, Ballaz, tot seguint Javier Marías, va parlar d’escriptors de mapa i d’escriptors de brúixola. Els primers tenen tot al cap quan comencen a escriure, de manera que ho fan a raig. Un dels Lope de Vega dels nostres temps és Jordi Sierra i Fabra: 15 llibres publicats el 2009. Els autors de brúixola, en canvi, avancen fent tentines, insegurs, corregint.
Preguntats per la salut del gènere, Boladeras va explicar que en literatura catalana hi ha dos tres autors molt coneguts (Monzó, Pàmies), una falange molt nodrida d’autors bons però no tant coneguts (en destacà Pere Guixà) i autors molt bons gens coneguts, com l’Albert Mas Griera. Finalment, es va referir a Internet com a lloc per publicar sense haver d’esperar els filtres de l’edició en paper (Relatsencatala.com) i als premis com a modus vivendi d’autors de qualitat com Josep M. Calatayud i Xavier Cabús. Pel que fa a Ballaz, va explicar que el conte representa el 12% de la producció editorial en castellà i el 35% en català, gràcies al paper prescriptor de les escoles. També va insistir en la marginalitat del gènere, ja que només es difon de manera massiva a l’estiu com a farciment de diaris i revistes.
Al final de la jornada tots van coincidir que és possible viure del conte. També van posar-se d’acord que llavors el més convenient és no dedicar-se a la literatura.
